EL GEST

Aquell gest… L’oficial li estava dient alguna cosa, però ell no l’escoltava. No podia deixar de pensar en el gest d’en Henry. El cop a les cames per darrere que el va fer caure de genolls el va percebre llunyà i mecànic, com quan un s’asseu a una cadira que no és gaire còmode. Mirava cap al cos d’en Henry, a un parell de metres al seu davant, en una postura lleugerament estranya. Semblava un ninot que hagués caigut cap endavant, amb els braços incapaços de reaccionar ni separar-se del tors. El cap, però, estava lleugerament inclinat i podia veure-li mitja cara. La part de la cara que la bala havia perforat estava amagada i el Henry només semblava contínuament sorprès.

El contacte fred i dur de la punta de la pistola de l’oficial en el seu cap rapat el va fer tornar a la realitat per uns segons. De la boca de l’oficial en va sortir una paraula que reconeixia però que mai va saber què significava. No parlava alemany però portava prou temps al camp com per saber que era un insult. Aquell gest… No va escoltar el so del mecanisme de la pistola al carregar-se ni notava que el seu genoll esquerra s’havia clavat una pedra punxeguda i sagnava. Només pensava en el gest d’en Henry.

Quan ell no va poder més, quan ja defallia, quan abandonava tota esperança i es rendia a la mort, el Henry el va ajudar a aixecar, li va agafar la pedra que hauria de carregar ell i amb unes terribles dificultats va intentar caminar carregant les dues pedres.

Era impossible. El Henry estava igual de desnodrit, dèbil i malalt que ell. Però va voler ajudar-lo. Intentar-ho. Hi pot haver res més gran que un gest com aquest? Quan amor hi pot cabre? Estava pensant en aquell gest, en que es podria construir un món nou a partir d’aquell gest, quan la bala li va penetrar el crani, traspassar el cervell i va sortir pel forat de l’ull tot rebentant-lo. No va tenir temps a sentir por, impotència ni frustració. Tampoc va tenir la oportunitat de percebre la futilesa d’aquell gest, que va fer del món un lloc millor per uns instants, potser eterns, i després pitjor, potser també, per uns instants eterns.

 

 

 

Oriol Talló Parra (12/11/2017; 12:52)

 

Diàleg 2

[Alps suïssos, març de 1977]

1- Osti! Perdoni, es que m’ha espantat! Permeti’m un segon que acabi això iiii… ara. Ja està! Que s’ha perdut?

2- No, no. Ni molt menys.

1- …

2- …

1- Bé… el puc ajudar en alguna cosa? Disculpi el merder però no hi puja mai ningú, aquí… per no tenir la casa no té ni panys… és estrany que…

2- …

1- …

2- Si que em pot ajudar en una cosa… què és això?

1- Això? Oh… res… escultures. Treballo el ferro… em passo el dia entre escultures i animals.

2- Té animals?

1- Si, però poca cosa. Algunes gallines que em ponen ous, un parell de cabres que em donen llet i tinc, bé, tenia, un gat vell… el vaig enterrar fa dos dies allà… junt amb els altres animals.

2- Ahm…

1- … no hi trobarà res interessant… la majoria de les tombes són de gallines…

2- Enterra les gallines i les cabres? No se les menja o les ven?

1- Ui! no… pobretes… no podria. Pensi que són la meva companyia. De jove els animals, sobretot els de granja, em semblaven bruts i… vaja, que no m’agradaven… però quan hi convius, ràpidament descobreixes que cada un té la seva personalitat i les seves peculiaritats… te’n adones que cada gallina, cada cabra, és especial a la seva manera…

2- …

1- No, definitivament no me’ls podria menjar, pobrets.

2- …

1- …

2- Semblen budes.

1- Els meus animals?

2- No, les seves escultures. Tots semblen budes d’alguna manera …

1- Oh, no, no… disculpi… són simplement persones grasses… res més…

2- Totes somriuen.

1- Eh… si… ehm… ho sento, fa temps que no rebo visites i mai m’havien preguntat tantes coses sobre les meves figures.

2- Doncs n’està ple… quantes n’hi ha?

1- Tres-centes vuit. Tardo un mes més o menys a fer-ne una.

2- Vaja, les té contades.

1- Si, eh… em fa una mica de vergonya admetre-ho. Porto més de trenta anys fent-ne i me les conec totes…

2- I les ven?

1- Oh, no… no… ningú me les voldria comprar… no… a més són personals.

2- …

1- Ehm… perdoni la insistència però… què hi fa aquí si no s’ha perdut? Visc a quaranta minuts del poble més proper i aquí no hi ha ni turisme rural… ja sap, amb aquest vent i aquestes temperatures… vostè amb la seva edat no hauria de

2- Tinc setanta-set anys però encara estic en bones condicions… quan un ha viscut el que jo he viscut…

1- Disculpi la meva manca d’educació. Aquí fora el vent bufa fort… entri, que li prepararé un tè o un cafè.

2- No vull beure res i estic bé aquí al porxo.

1- Ah…

2- …

1- …

2- Doncs el que li comentava… que malgrat l’edat encara conservo les facultats. La memòria, per exemple… tinc una memòria excel·lent. No oblido mai les cares… per exemple.

1- Ah…

2- …

1- Perdoni, no l’entenc…

2- No oblido les cares dels meus fills blaves pel fred, plorant, suplicant, patint i tremolant… ni la teva cara, malparit de merda, la teva cara de superioritat i suficiència, protegida per la gorra d’oficial i una bufanda. No oblido les gotes que degotejaven de la mànega que aguantaves amb la teva mà ferma i relaxada, mentre et recolzaves a la paret del barracó 3F el set de gener de mil nou-cents quaranta-cinc.

1-

2- Però el que no puc treure’m del cap és que, mentre els meus fills morien de fred davant meu, tu vas mirar cap al cel, vas estendre el braç i em vas dir: mira què bonic, si comença a nevar!

1-

2- …

1- Si us plau… abaixi l’arma… jo…

 

Oriol Talló Parra (11/02/2016; 00:36)

Diàleg 1

[Dimarts, 19:21. A la vorera d’un carrer, prop d’una parada de bus]

…

1- Et juro que em van venir arcades quan el vaig veure.

2- Què dius, ara…

1- Si… i no vaig ser l’únic. L’Enric em va dir que ell va haver d’entrar al bany de l’habitació a vomitar i que després l’Òscar li havia dit que no passava res, que no era el primer.

2- …

1- Buf… és que no em puc treure aquella cara de sobre, tio… asquerós… ho sento per ell eh? Que l’Òscar és molt bon paio i tal, però la cara li ha quedat com… com una espècie de… un… un fàstic.

2- Osti tio però… què està… deformat?

1- Uh, no, no. Ojalà… és molt més com ho diria… repugnant. No és només que tingui la cara com… com fosa. És que és tot… el color de la pell, les butllofes i una espècie de pus…

2- Buahh… Però ara ja fa un més o així que està despert, no? Vull dir que s’hauria d’estar curant!

1- No ho sé… l’Enric em va dir que la cara li quedarà per sempre pràcticament com la té ara… a més no pot fer cirurgia per no sé quines històries de que se li van unir uns teixits… no sé… molt fort, eh? Ets un tio normal i de cop, pam, et tornes un… una cosa que la gent no pot ni mirar. Jo em suïcido tio. T’ho juro.

2- Què dius, va! És molt heavy però

1- Tu no l’has vist. Ja t’ho dic ara, que si m’hagués passat el que li va passar a ell, jo em suïcido. I també et diré una cosa… jo de tu no l’aniria a visitar.

2- Com que no?!

1- Doncs això, que no hi vagis. Total, tampoc érem tant amics. Què ens veiem, una vegada a la setmana per jugar el partit i com a molt si fèiem un sopar?

2- Osti tio però el pobre ha estat a punt de morir… com a mínim anar a veure’l una vegada, no?

1- Per què? Més enllà de les bromes i del tema de les botes, no en sabem gairebé res més… quantes vegades heu quedat tu i ell sols?

2- Mai, però

1- Doncs fes-te un favor i estalvia’t el trauma, perquè és un trauma el que et causa, de veure’l. A més ell està amb la xicota, la família i altres colegues, tampoc és que estigui sol i li facis una putada al no anar-hi.

2- Osti si!… i la novia què? Perquè per a ella també… tela el que li cau a sobre…

1- Doncs jo la vaig veure sorprenentment bé, tio. Allà amb ell tota l’estona, com si res, que si vols aigua, que si gràcies per les flors… animada, estava animada.

2- Home, ells sempre semblava que s’estimaven molt.

1- Si però… estar amb un paio així per sempre eh? No és una qüestió de dos dies…

2- Ja… deu ser molt dur…

1- Si… jo què ser… jo no podia ni mirar-lo a la cara i ella fins i tot li feia petons…

2- Què? Bufff…

1- Quin fàstic feia, tio… crec que això va ser el pitjor. Veure-la allà com si res, tocant-lo… de veritat, jo de tu m’estalviava anar a veure’ls.

2- Ja… potser tens raó… no sé… mira, li enviaré un whatsapp a l’Òscar així curradet i si cal ja el veuré quan… bueno, quan ell estigui millor…

1- Bona idea, va si, canviem de tema, que se’m posa la pell de gallina. Has vist la última que ha fet el…

Oriol Talló Parra (08/02/2016; 23:21)